Aquesta columna sempre va de les mateixes coses, però avui la trobareu diferent. En comptes d’anar ressenyant projectes que enderien algú o fets que passen i teories que ho expliquen o de fer panorames sobre el que a cada moment sembla que serà el futur –i sempre resulta diferent, i sempre no és com dèiem– he pensat a fer una pausa en el camí, canviar de registre i, en lloc de parlar de la consciència  –uf!– o comentar l’última novetat sobre el brain chip d’en Modha, aturar-me un moment i confessar-me jo, una miqueta, als lectors. Perquè fa temps que explico coses que a mi m’agraden o m’entusiasmen però que acaben o no sent veritat o fent-me creure que són més veritat del que són. Això ja em passava quan feia classes. Durant la carrera, especialment als primers cursos, explicava coses que havien de ser i eren com les deia. Dissertava, amb gran convenciment i retòrica, sobre el fet que tot era com jo ho explicava, i que si volien ser bons professionals ho havien de creure i practicar (exemple: la tesi de Church-Turing). I en canvi als últims cursos i durant el doctorat em passava l’estona dient-los que no es creguessin pas les sentències que els havia dit, que solien ser bases teòriques convenients però que sovint eren més creences –sòlides o ben fonamentades, però creences– que no pas plataformes factuals (exemple: la tesi de Church-Turing, que només és una hipòtesi que és bo i útil de formular, però que no passa de suposició). I els deia que havien de ser capaços, amb els coneixements adquirits fins aleshores, de posar-los en doina, criticar-los i, si podien, superar-los i, amb sort, fer-nos canviar a tots de paradigma i de marc mental. I els deia que la ciència i la creativitat eren precisament practicar aquest exercici. Doncs bé, ara m’ho aplico, i us ho explico.

1. La ciència no és com la política

La ciència s’adapta a la realitat, la busca i la constata. Ho fa fent emergir tots els dubtes, fent totes les comprovacions que calgui fer i, finalment, si s’escau, acceptant –de grat (o no)– que la realitat mostrada és potser força diferent de com la volíem o l’havíem imaginada. Llavors disciplinadament deixem córrer totes les nostres plaents teories i ens acomodem a la realitat tal com s’ha mostrat. Per això la ciència és un mecanisme bàsicament autocorrector, i per això pot presumir des de la Il·lustració d’una superioritat moral sobre totes les idealitzacions, per molt belles, benèvoles, coherents o “racionals” que siguin. No hi ha racionalitat sense acceptació, possiblement dolorosa, de la realitat que experimentalment i buscadament constatem.

Aquesta columna sempre ha estat una miscel·lània o poti-poti d’informacions immediatament anteriors a la data de publicació. El tema era sempre el mateix: com és la nostra intel·ligència, quins components té, i fins a quin punt la de les màquines és plausible que sigui (o no) com la descrita. I també, naturalment, què representarà per a nosaltres coexistir amb màquines intel·ligents. Això últim demana no parar mai de seguir totes les notícies que ho tracten o s’hi relacionen i veure cap a on apunten (si és que apunten enlloc). I també demana imaginació, qualitat que a més de cansar molt i ser poc freqüent es pot obtenir més fàcilment llegint un autor de ficció com la Carme Torras –en la seva encarnació d’escriptora– que no pas aquesta columna que no sol anar més enllà, ni ho pretén, de la mera extrapolació lògica, sense imaginació afegida.

Com que els meus lectors i jo ens dediquem a la ciència, de tant en tant ens hem de mirar el melic i trobar-hi algun sentit, és a dir, fer allò que els anglosaxons anomenen soul searching, fàcilment traduïble així: 'però què coi fem, i on carai som?' Jo me l’he mirat fa poc, el melic, i m’he adonat que arrossegava almenys dos pecats originals dels quals crec que, sortosament, ara sóc conscient. Un és tot el que jo he dit aquí mateix sobre les neurones mirall. L’altre és l’hagiografia que vaig perpetrar un dia fa disset anys sobre el beat Llull, també aquí, i que mai m’ha acabat de fer content. Per explicar aquestes dues ensopegades meves i adaptar-les a la realitat constatada les emmarcaré en la corba de Gartner, o “hype cycle”, una eina avui molt à la mode.

2. La corba d’expectatives de Gartner

Es tracta d’una gràfica que descriu intuïtivament el que els passa als que fan alguna cosa (per exemple els enginyers i els científics) i els que s’ho miren (els divulgadors i els periodistes). La va concebre l’empresa consultora informàtica Gartner –atenció, és marca registrada– ara deu fer uns cinc anys per explicar com avança una proposta tecnològica nova fins a materialitzar-se en un producte que arriba a la gent… i aquesta el compra, s’hi acostuma i potser fins i tot constata que li ha canviat la vida i la seva manera de relacionar-se. La Gartner, que l’ensenyava als seus assessorats perquè no s’espantessin gaire si veien que la seva idea no progressava o semblava estancar-se       –procés ciclotímic que tot doctorand coneix bé–, pensava més aviat en coses com ara el Facebook i el Twitter (ep, i també els robots), però jo ho trobo aplicable de manera molt natural a qualsevol canvi social o tecnològic i a l’activitat nostra científica en general. I no faig pas curt (vegeu l’original idea de la tecnòloga americana Liz Castro una mica més avall).

Heus-la aquí:

"Gartner Hype Cycle" by Jeremy Kemp. - Own work. The underlying concept was conceived by Gartner, Inc [1].. Licensed under CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons.

El “Hype cycle” de la Gartner c onsta de cinc fases, que explico més avall (però que no calia, perquè –aplicades per la Gartner mateixa al cicle canònic d’una tecnologia donada– es detallen a la figura d’aquí sota molt més bé que no ho faria jo):

"Hype-Cycle-General" by NeedCokeNow - Own work. Licensed under CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons.

Cal aclarir que la Gartner va concebre el dibuix com una eina de comprensió gràfica, intuïtiva i general per evitar desànims en un projecte. Venia a ser com un copet a l’esquena tot dient: “va, anima’t, que això li ha passat a tothom!” No pretenia, doncs, il·lustrar cap llei causal ni cap seqüència obligatòria. Se suposava que cada agent “en trànsit” per la figura s’hi movia de manera pròpia, condicionada per la seva manera de ser, i que fins i tot els moviments de segons quins actors es podien malaguanyar a mig camí, o encadenar-se amb un altre recorregut idèntic o semblant propiciat pel detonant d’alguna altra cosa, apareguda enmig o més endavant.

Aquesta “corba d’entusiasme” s’ha fet tan ubiqua que el 29 d’abril del 2013 la informàtica Liz Castro –que publica a Berkeley i s’autodefineix com a “neorural i catalanista” de Massachusetts– en va fer una aplicada al “procés” català. És aquesta, per a qui vulgui interessar-s’hi o comentar-la:

Liz Castro, The Gartner Hype Cycle of Catalan Independence, a Catalan Views

Naturalment, l’autora circumscriu el seu cicle a l’any 2013. Si hagués continuat, al 2014 s’hauria trobat que un cicle semblant es repeteix una vegada (o més) cada any, sempre amb cim que sol coincidir amb l’11/9. El que no tinc clar és com encadenar els diferents hypes anuals i a quina escala relativa hauríem de pintar les figures consecutives.

Una corba d’expectatives que s’adiu més al tema habitual d’aquesta columna és la següent, també dissenyada i il·lustrada per Gartner i publicada en un blog de l’Economist amb el títol Divining reality from the hype: The 2014 Gartner hype cycle chart, with all technologies identified  (27 Aug. 2014, disponible –em temo que només per a subscriptors– a l’Economist.)

The 2014 Gartner hype cycle chart, with all technologies identified

És tan exhaustiu i autoexplicatiu que haver-lo posat aquí crec que m’eximeix de comentar-lo i em permet passar de llarg de la meva obligació autoimposada a cada columna de comentar continguts informàtics recents i de futur. A la gràfica de l’Economist, de les coses que ens interessen aquí, hi ha de tot, amb els seus corresponents terminis estimats d’execució i també les idees condemnades (les marcades amb ⊗ ) que no arribaran mai a pasturar a la planura. Cadascú, veient la corba, que faci els seus càlculs i predigui el futur de cada cosa i, si vol fer-ne la integral, que aventuri el futur de tot plegat com a suma de vectors.

3. A propòsit de les neurones mirall

Durant força mesos m’he passejat per aquesta columna dient que el descobriment de les neurones mirall (NM) era clau, perquè ens donava una base “física” per ancorar l’escorredís fenomen de l’empatia, que sembla fonamental per entendre la nostra conducta. I així jo mateix he anat explicant aquest lligam a propòsit de diversos casos estudiats. Però després de veure com les famoses neurones, en mans de segons quins comentaristes, començaven a intervenir crucialment en fenòmens psicològics com ara l’endevinació de les intencions dels altres, fins a fer-se protagonistes de l’elaboració de la teoria de l’altre (que, com se sap, és bàsica en la intel·ligència humana), he començat a pensar que estem davant d’un altre cas de Gartner en la fase ascendent. Hi ha neurocientífics professionals que han intuït no sols que havíem arribat a un esperable cim d’expectatives sinó que la bombolla ja havia petat; són com a mínim aquests: Steve Pinker, Patricia Churchland, Robert Burton i Greg Hickok. Els dos últims han escrit, cada un, un llibre “desmitificador”, en què miren de posar les coses a lloc i reduir la palla (el hype). Burton, de formació mèdica, va escriure l’any passat el titulat A Skeptic’s Guide to the Mind i subtitulat What Neuroscience Can and Cannot Tell Us About Ourselves (juny de 2013), on, especialment al capítol titulat Consideracions agnòstiques sobre les teories de moda que lliguen les NM amb la conducta humana complexa,  l’autor es pregunta: ¿Tenen realment les NM, com es diu, la capacitat de “llegir” les intencions dels altres? I s’ho contesta argumentant que és comprensible que hagi sorgit aquesta moda: la neurociència d’avui està tan estesa i interessa tanta gent de provinences diverses que, partint d’una idea-base tan potent com l’associació neurones mirall i empatia (o el que sigui), és inevitable que alguns l’hagin volgut aplicar a la interpretació del reconeixement de les intencions dels altres (el mind reading) i que tot plegat s’hagi divulgat i popularitzat, iniciant la típica cavalcada del cicle gartnerià. Hickok, professor de ciència cognitiva a la U.C. Irvine, n’ha escrit fa poc un altre titulat directament The Myth of Mirror Neurons i subtitulat The Real Neuroscience of Communication and Cognition (agost de 2014), en què, després de posar les famoses neurones al seu lloc, prova de reconstruir tots els processos en qüestió (cognició + comunicació) sense haver-hi de recórrer més del que cal.

Què ha passat amb les NM que entre tots les hàgim inflat tant? Doncs bàsicament això: a finals dels 1980 l’equip de Giacomo Rizzolatti a Parma estava estudiant l’activitat de la regió premotora del lòbul prefrontal d’un macaco i registrant, mitjançant elèctrodes intracel·lulars, l’activitat elèctrica de cada una de les neurones mentre el mico agafava cacauets. Quan, entre experiments, un investigador va agafar un cacauet per preparar la sessió següent –amb l’animal encara amb els elèctrodes posats–, de cop es van activar les mateixes cèl·lules que s’havien activat abans, com si fos ell que estigués agafant el cacauet. Encuriosit, Rizzolatti va comprovar que aquesta regió contenia cèl·lules que no sols s’activaven quan l’animal feia actes motors sinó que també ho feien quan el mico veia algú altre fent la mateixa acció. Més tard, veient que aquestes neurones tenien la doble capacitat d’enregistrar l’observació d’una acció i d’iniciar-la, les va batejar neurone specchio, el 1992; el que no va pensar és que es convertirien ràpidament en una moda. V. S. Ramachandran, neuròleg conductual de la U.C. Berkeley, va anunciar de seguida (l’any 2000, a Edge) que «aquesta descoberta serà a la psicologia el que la de l’ADN és a la biologia: un concepte unificador que permetrà entendre fenòmens mentals fins ara misteriosos i inaccessibles a l’experimentació, com ara el “mind reading”('extrospecció'?), l’empatia, l’aprenentatge per imitació i fins i tot l’evolució del llenguatge», perquè «cada vegada que veiem algú fent –o iniciant– alguna cosa, la NM corresponent s’activa i així “llegim” la ment de l’altre o construïm una sofisticada “teoria de l’altre”». Efectivament, havia començat un Gartner.

Per posar les coses al seu lloc, Burton ho explica amb un exemple: suposeu que voleu aprendre a tocar el violoncel (o fer qualsevol altra acció motora: caminar, nedar, parlar, anar amb bici o escriure whatsapps). Com ho feu? Doncs observant com ho fan els altres i tot seguit provant d’imitar-ho tan bé com es pugui. El procés físic gràcies al qual s’aconsegueix això és la creació –i progressió incremental– de nous circuits neuronals que configuren un “mapa de representació” intern propi de l’activitat “tocar el cello”. Cada cop que es veu tocar l’instructor, el circuit progressa, així com, també, quan som nosaltres qui toquem l’instrument. Si ens posessin elèctrodes veuríem com l’activitat de les regions corresponents augmenta. Aprendre a tocar és anar sincronitzant el que s’ha observat amb el que s’està fent realment. I no sols això. Es van creant també altres connexions no-motores: sentim l’olor de l’instrument i ens recorda una escena que vam viure quan el traiem de la funda recordem l’últim viatge, quan obríem la maleta, o una botiga o concert on vam veure un violoncel per primer cop, o quan vam imaginar que tocant-lo seríem famosos, etc. I pot ser que després d’haver practicat escales pesadíssimes t’ensenyen una partitura de Bach i veient que tu ets capaç de tocar-la t’emociones … però la professora et diu, brusca, que t’has equivocat en aquesta i aquella nota. I així tot. Doncs bé, mentrestant, al cervell el que s’activa no és sols el còrtex motor sinó també l’olfactiu (les olors), la memòria a llarg i curt terme (quan recordem i comparem sensacions), els circuits de l’emoció (amb Bach) o del control de l’emoció (quan et rectifiquen i et tornen al món real) i els circuits del raonament (quan acceptes que sí que t’has equivocat, i que un professor té el dret i l’obligació de fer-t’ho veure). El procés és aquest: Observació → Patró (template, no pas pattern), fins que el mapa de representació, com més va més detallat, es compila, es desa en la memòria i, integrat, actua com una subrutina motora complexa capaç, com un tot unitari, de realitzar l’acció apresa, articular-la amb altres –o integrar-s’hi (tocar en una orquestra)–, recordar-la, associar-la amb altres sensacions, perfeccionar-s’hi, etc.

És això, el que feien les NM dels macacos parmesans? Doncs no: quan veien el moviment, no eren capaços de distingir si l’acció era intencional o només ho semblava. Bàsicament, els micos només sabien agafar cacauets. Això sí, també sabien observar i imitar molt bé altres micos que agafen cacauets, però aquí s’acaba. I altres experiments semblen denotar que els macacos –i fins i tot els ximpanzés– no són gaire bons detectors d’intencionalitat. Els simis són molt “motors”, però la seva “empatia” –força menor que la nostra– no arrenca pas de la predicció motora. I, per tant, la presència de NM no sembla que sigui gaire bon indicador de “lectura mental” en macacos. Ho és en humans?

Per entendre la diferència –prou grossa– entre el reconeixement de la “intenció motora” i el de la intenció pròpiament dita, Burton posa l’exemple d’un joc de pòquer. Per endevinar-li la intenció al contrincant no mirem només el moviments de les mans; hem de tenir experiència (haver vist moltes jugades i molts jugadors diferents), hem d’analitzar els moviments més imperceptibles de la cara o de la mà, hem de calcular probabilitats, hem de ser capaços de no deixar-nos enganyar, etc. Els moviments (els actes motors) només són la mínima part de la informació; la interpretació dels moviments, per tant, no equival a predicció. I l'observació complexa de l’escena tampoc no equival a saber què pensa l’altre (pot voler enganyar-nos i fer tot el contrari del que sembla). Deduir la intenció de l’acte no és el mateix que deduir, indirectament, l’objectiu real de l’acte. Simone Schütz- Bosbach, del Max Planck, després de dir que “reconèixer les intencions d’altri és un acte social comunicatiu bàsic”, observa que els humans som criatures intensament socialitzades, i afegeix que «potser amb les NM podrem arribar a entendre com es reconeixen les intencions –i les emocions– i, encara més, a anticipar-les», un optimisme (= NM + Gartner, sobretot a partir del 2010, en què el resultat aparent d’un experiment fet a UCLA hi va induir) de què participava Marco Iacoboni, d’UCLA, que, tot i això, reconeix que el sistema neuroespecular és força simple i primitiu, i opera a un nivell recognoscitiu molt baix (com el del reconeixement de cares, o d’expressions facials, de tipus automàtic). Ara bé, afegeixo jo, això és incomparable amb el que fem que els éssers humans –i també els universitaris–, que no sols partim de la interpretació d’indicis mínims, com ara un somriure deixat escapar o un contacte ocular furtiu, sinó que ens passem la vida –i la feina– mirant d’endevinar les intencions “reals” dels altres, a partir d’elements força més abstractes (nivell 2 de Kahneman!) com ara l’“experiència de la vida” que té el subjecte (qui hem conegut, quines ens n'han fet, què es dedueix del que es diu ara i no es va dir abans –o viceversa–, quin coneixement es té de la situació, si es té la interpretació correcta dels costums i les regles aplicables…). Si s’accepta que de les NM es pot passar –per inferència (invàlida)– a “conèixer” la ment d’altri, llavors es trobarà natural també el pas {NM → empatia}, ja que, diu l’argument, si som capaços de “saber” el que pensa (o sent) un altre, això ens farà posar fàcilment a la seva pell, i sentir/pensar el que ell sent/pensa.

Sí, oi? Doncs no. Poder copsar l’estat mental d’algú –«ai, et veig tot trist!»– no és ni de bon tros el mateix que l’empatia real (que és una experiència, no un judici), aquella en què experimentem en nosaltres mateixos, realment, la tristesa de l’altre. (Atenció, que això té conseqüències en  el disseny de robots, i també en l’explicació de per què els psicòpates es posen al nostre lloc però no experimenten empatia sinó que engeguen un procés paral·lel, i fan servir les seves observacions de la conducta d’un subjecte –sovint molt precises i analítiques–, per manipular-lo). Vegem-ho: si les NM són el conducte subjacent comú que lliga imitació–reconeixement intencional–empatia, aleshores fóra esperable que aquests comportaments estiguessin agrupats. I els subjectes més reconeixedors serien els més empàtics, i viceversa. Però l’experiència de cada dia ens diu que això no és així. Un bon futbolista pot haver-ho après tot d’un altre i, en canvi, no saber ni sentir res per ell; pot tenir unes NM excel·lents, però gens de reconeixement ni empatia d’emocions. I n’hi ha que, a l’inrevés, poden tenir un gran reconeixement d’intencions i zero empatia; i aquí no cal pensar un altre cop en els psicòpates: el cas de Bernard Madoff és suficient; durant dècades, Madoff va conèixer i analitzar el cap i les intencions dels seus inversors millor que ells mateixos, i no cal descartar que pogués tenir unes NM afinadíssimes –els seus clients ho creien– però, pel que s’ha vist, també tenia una empatia nul·la o sota zero. (Els va despatxar no pas demanant perdó sinó amb una targeta pelada dient que esperava “no haver causat molèsties” —mentre el seu fill se suïcidava). Burton hi veu la demostració de l’existència d’una “desconnexió” clara entre els dos mons; és a dir: les NM no són neurones d’empatia. (Jo, parlant de psicòpates –a Nodes 52§5– també havia pensat que hi podia haver la primera part i no haver-hi la segona, i així ho vaig dir, tot i que ja veia que anava una mica contracorrent: tothom deia –incloent les psicòlogues angleses que jo mateix citava– que els psicòpates no tenien NM, o les tenien defectuoses o curtcircuitades). I al revés: es pot sentir una gran empatia per algú sense la menor idea del que realment sent o li volta pel cap; només cal pensar en l’afecte que podem sentir pels animals, que no sabem què (ni si) pensen  —i això s’aplica tant a gossos i gats com a un escarabat pel qual podem sentir empatia quan veiem que repetidament no se’n surt d’esquivar un objecte o quedar capgirat, o al curiós cas, molt comprovat, de les inèdites i sorprenents relacions que s’estableixen entre nosaltres i els robots (quan “patim” per si cauen o s’equivoquen, o quan, per explicar la nostra vida, acceptem més que el psiquiatre sigui un robot que no pas un humà, com s’ha vist experimentalment fa poc). I a més,  l’empatia pot no tenir cap relació amb el mind reading: (1) és possible ser empàtic amb un ésser natural (o artificial) quan no tens ni idea sobre el que pensa, i fins i tot  (2) ser-hi tot i estant convençut que no té “ment” o capacitat per pensar. De fet, ens és més fàcil tenir empatia quan l’altra persona no sabem què pensa. (Recordeu Sacha Guitry: “Si la gent que m’aprecia sabés el que penso d’ells, no em mirarien mai més a la cara”)

I per desconnectar encara més l’empatia de l’observació–imitació, considereu això: el neurocientífic francès Nicolas Dazinger va estudiar uns pacients amb insensibilitat total al dolor (un rar trastorn genètic): podien entendre’l com a concepte, però no experimentar-lo. Encuriosit per veure com reaccionarien veient algú que patia, va comprovar experimentalment que, sota fMRI, alguns activaven exactament les mateixes zones que els subjectes normals, mentre altres donaven, efectivament, la resposta nul·la prevista. A aquest fet sorprenent se sumava que els primers eren els qui tenien empatia (fet deduït de la seva resposta al qüestionari normalitzat), i els segons no, i això que en cap dels dos grups ningú havia físicament sentit mai dolor, gens ni gota, ni sabia el que era. Doncs bé, com pensen cada vegada més autors, l’empatia sembla no derivar de l’experiència prèvia d’haver sentit dolor un mateix o haver-lo vist en els altres, sinó que més aviat sembla ser una predisposició genètica i no pas una història viscuda en primera persona (si bé l’experiència i l’educació són moduladors poderosos del tret). I com que l’empatia és el ciment que manté unida la societat, això vol dir que una bona comunicació i convivència social demana conjuminar bé l’aspecte innat de l’empatia amb els factors ambientals que permetin lligar l’empatia sentida amb l’apresa).

Associar un tipus de neurona a un tipus complex de comportament –com l’empatia– sembla, a més de reduccionista, no gaire suportat per la realitat. Si les NM fossin l’explicació d’alguna cosa, podríem esperar operar sobre conductes operant sobre cèl·lules. I no és el cas. Sí, les NM s’han aïllat elèctricament, però no presenten cap particularitat histològica (microscòpica) especial que les faci ser úniques des del punt de vista bioquímic ni funcional; de fet, com deia fa un parell d’anys el Journal of Neurophysiology en un editorial, no sabem gran cosa de com les cèl·lules integren i calculen la informació que reben de diverses procedències. A més, darrerament se n’han trobat, de NM, una mica pertot: a l’UCLA se’n van trobar al lòbul temporal medial humà, i Rizzolatti n’ha trobat l’ínsula del macaco. Com més àrees s’estudiïn més farà l’efecte que l’efecte “especular” és un mecanisme neurofisiològic típic i generalitzat, estès per tot el cervell, de cap manera reduït a l’aspecte motor. Acció i observació segurament són generades per la mateixa constel·lació de neurones, la percepció i l’acció probablement van molt lligades, i l’efecte especular es deu presentar sempre, tant en percepcions com en accions físiques o mentals. Ramachandran admet que sabem tan poc de les neurones i del cervell com al s.XIX sabien de química, i conjectura que, vist que la cultura és bàsicament imitació, potser els sistemes que la sostenen són els que ens fan únics com a espècie. I afegeix que els grans simis, amb un equipament neuronal de NM semblant al nostre, no tenen ni cultura, ni llenguatge, ni sentit de la contradicció, ni de l’humor (no riuen). En canvi, els humans no sols tenim llenguatge i riem (perquè hem entès la broma), sinó que som capaços de parlar sense dificultats la llengua dels signes, tan diferent, i som capaços de trencar-nos de riure (interiorment) fins i tot tenint Parkinson.

Des del detonant de 1992, l’abús que s’ha fet en pocs anys de les NM (amb rampa pronunciada el 2010-14) les ha fet aparèixer pertot arreu, des de l’explicació de l’esquizofrènia a la de la drogoaddicció, passant per l’orientació sexual o el contagi de badalls. I de l’empatia se salta al mind reading i a la teoria de l’altre (TA), i d’aquí a l’autisme, definit com a absència de TA. Però, com reconeix Steve Pinker en un elogi que fa al llibre de Hickok, la teoria de les NM s’ha escapat del laboratori i ha agafat vida pròpia, com a explicació fàcil i comprensible d’un tou de misteris, com va passar un dia amb la relativitat, l’evolució puntuada, la complexitat o l’epigenètica. Però l’abast del que fan realment les NM és modest, i la resta és una exageració. A més, hi ha explicacions alternatives per a cada un dels fenòmens estudiats. Ja hem parlat de la prodigiosa capacitat d’imitació que tenim, de les constel·lacions de neurones de tipus diferents treballant en equip, que no expliquen un comportament (imitació, empatia, llenguatge) però hi contribueixen. La neurociència cada vegada es veu més com un estudi de com els mecanismes cognitius donen lloc a la comunicació social i cultural. Avui la imitació es veu bàsica («we ape better than apes ape», ha dit algú) i immediatament després ve la comunicació, i aquests dos són els aspectes centrals de la psicologia humana que més s’estan estudiant i relacionant amb els seus substrats neuronals. Ah, i ara es veu l’autisme d’una manera molt diferent: Hickok s’oposa a la teoria dels “mirall trencats” (les NM no fan la seva funció i, consegüentment, el subjecte no és capaç d’entendre la conducta –social– dels altres, ni la comunicació que en rep). No: sembla que l’autisme deriva de l’activació i plasticitat excessives de les seves neurones (això recorda molt la microcefàlia, estudiada mitjançant el cerebroide, vegeu Nodes 54§3), dos excessos que li fan molt i molt difícil el processament de la informació intersubjectiva i això el porta als dèficits socials coneguts.

Mirant enrere m’adono que no haig de canviar pràcticament res dels meus comentaris sobre les NM i l’empatia fets en números precedents. El lligam entre els dos conceptes s’hi presentava segons la versió explicativa en voga, però en un cas dels psicòpates –per simple lògica– em vaig permetre sospitar que els dos no devien anar tan lligats com deien. I em fa l’efecte que els dos llibres citats acaben de punxar l’onada de Gartner, però no estic segur que la teoria es recuperi i tingui una plàcid prat de maduresa, si no és reposicionada i molt reduïda. Sortosament, així avança la ciència.

4. El Llull lògic i el real

Parlant de pendents de Gartner explosius, la del beat –per no dir sant– Ramon Llull és tot un cas. (Dic “sant” també a efectes de convalidació, perquè l’Associació Catalana d’Informàtics el va nomenar “patró dels informàtics catalans” ja fa una colla d’anys, a la Generalitat, en presència del president de l’Associació i de jo mateix, que ho vaig haver de justificar). Pel que fa concretament al “producte” que podríem batejar “Llull, precursor de la informàtica (i de la IA)”, em fa l’efecte que té un Gartner molt allargassat, amb símptomes d’haver superat el cim. I a mi m’ha agafat al mig.

Per posar-vos al dia dels antecedents: jo vaig escriure l’any 1997, a petició d’uns informàtics americans curiosos que havien sentit tocar campanes (un articlet a l’AAAI) i a qui el nom Llull –sense saber per què– els feia salivar, un article que es deia “Llull as computer scientist, or Why Llull was one of us”. El vaig presentar al congrés corresponent, es va publicar a les pàgines 15-21 del Lecture Notes in Computer Science núm. 1231 de la Springer i tot seguit el vaig traduir jo mateix com a “Ramon Llull, un informàtic avant la lettre”, que es va publicar al número corresponent de Nodes quan encara es deia Butlletí de l’ÀCIA 10-11,1997 (= Apèndix 1 de la conferència a què em refereixo més avall) i que vaig retocar un any més tard perquè es publiqués en la revista lul·liana que dirigia Tony Bonner a Mallorca (“La informàtica moderna, hereva intel·lectual directa del pensament de Llull”, Studia Lulliana 38, pp. 51-61). Com sol passar, catorze anys més tard em van demanar que tornés a reciclar la peça original en anglès, amb l’article d’en Bonner que hi anava de company (“What was Llull up to”), per a una sessió sobre Llull que va organitzar en Carles Sierra al molt concorregut IJCAI 2011 de Barcelona per a satisfacció d’IAaires internacionals intrigats, aprofitant que tant la ciutat com el beat eren trending topics del moment. Hi vaig afegir fotos i dibuixets, vaig parlar de la moda lul·liana a la Itàlia, la França i l’Alemanya del tres-cents (de fet a tot arreu tret de Girona), per finalment anar a trobar –via els lul·listes renaixentistes italians culminats en Alberti i Leonardo– la genealogia de les màquines de criptografia (Alberti) i de la calculadora (Leonardo, Leibniz) com a descendents directes de les rodes de Llull (que havia descobert casualment a Alger). (Aquesta intervenció està recollida al vídeo de la taula rodona, i l’article en anglès a les pp. 25-37 del llibre “Ramon Llull: From the Ars Magna to Artificial Intelligence”, IIIA (CSIC), 2011)

Entre mig, i perquè es vegi que sóc molt culpable i reincident, el 27 de novembre del 2007, acabat de jubilar i convidat per la degana, vaig fer una conferència més o menys exhaustiva titulada “Ramon Llull, un informàtic sense saber-ho” a la FIB, la meva facultat de tota la vida. Subtitulada “Serien com són els ordinadors, si no hagués existit Ramon Llull?”, hi pretenia explicar el cas particular de serendipity lul·liana, quan el beat, encara playboy cortesà, anant darrere d’altres coses, va prefigurar la informàtica sense adonar-se’n. I que el 1274 ja va “descobrir” –no goso dir “clarificar”– conceptes que nosaltres, treballant cada dia amb ordinadors, considerem trivials, i fins i tot tan obvis que no entenem com van costar tant de trobar i desenvolupar. La conferència anava acompanyada de moltes il·lustracions sobre Llull, l’època, les seves obres, els dibuixos acolorits i els ginys que duien, i també fotos del lloc físic de la cèlebre Disputa que potser (és la meva hipòtesi) el va trastornar, a més de dades sobre l’ínclit Eimeric. La transcripció de la conferència –no publicada fins ara mai enlloc, si bé la xerrada mateixa està disponible en un vídeo de la FIB– es complementava, com a referència per fixar conceptes, amb un apèndix (v. la conferència) que no era altre que l’article del Butlletí que he dit de 10 anys abans, més un currículum lul·lià (= apèndix 2) que un dels meus millors estudiants va redactar després d’un lleu suggeriment meu i encara un 3^r apèndix pensat per a assistents americans i asiàtics de l’IJCAI 2011.

Des que vaig descobrir Llull a mans del matemàtic alemany Hans Hermes (en un llibre d’abans del 1956 sobre la teoria de la calculabilitat i decidibilitat), sempre he pensat que jo devia haver seguit si fa no fa les passes que devia haver fet Leibniz quan, encara preadolescent, es va empassar meravellat les pagines màgiques i acolorides (de fet, tècnicament multigrafs) del Llull que el seu pare li havia comprat a Estrasburg cap a 1600 de mans d’un llibreter protestant (ja se sap, si Llull no fa pels catòlics, deu ser que és bo). De fet, calia ser infant per treure l’entrellat d’un llibre com aquest, que anava amb un pack de rodetes concèntriques lliscadisses, per “calcular” (??). Jo, seguint les consideracions que en feia aquest il·lustre precedent, de seguida vaig veure les semblances entre coses que –enmig de moltíssimes altres– deia Llull (la combinatòria, per començar) i els conceptes que, amb l’ajuda de 200 anys de matemàtica moderna aclaridora, manipulàvem cada dia els lògics i els IAaires. I, content d’haver trobat un sentit comprensible en Llull, així ho vaig explicar. Però sempre em va quedar una sensació d’haver estirat massa un fil fins al punt d’induir la bona gent a creure que realment Llull era així, ucrònic i permutable amb un científic modern com nosaltres.

Em vaig guardar aquesta reflexió per a mi fins que deu fer un any vaig llegir l’article “Ramon Llull: un mag omniscient o un cristià enraonat?” (publicat al digital Núvol l’1 d’agost del 2013), una molt enraonada discussió deguda a Josep Batalla, afectuosament conegut com “el savi de Santa Coloma de Queralt” (vegeu-ne l’ “abstract” a baix de tot d’aquesta columna). Pel to semblava escrit per fer enrabiar lul·listes però, com que l'autor em mereix respecte, me’l vaig llegir amb atenció, i vaig trobar que hi deia coses molt sensates. Sobretot perquè nosaltres, des de la banda de la Lògica moderna i de 750 anys passats –vistos amb biaix retrospectiu–, veiem  "el que va fer"  Llull  "com si"  ell realment ho hagués "volgut" fer …  quan tots sabem, per poc que ens hi hàgim atansat, que tot ell és un enorme munt de palla que no se sap, ni a primera ni a segona vista, si pot contenir cap agulla. (Una exposició sobre la història de la Matemàtica titulada Men of Modern Mathematics i patrocinada per IBM el 1966 deia, literalment: “In 1274 the Catalan philosopher Ramon Lull (sic) is starting to write his Ars Magna, a million-word treatise in which logic is studied by diagrams. A later generation will agree that most of it is nonsense, but some will say that his best work contains a crude anticipation of mathematical logic”.)

Llull i un dels seus molts arbres, com els de la Matemàtica i la IA

Llull va demostrar que –com els filòsofs i els atletes dels Monty Python– no tenia el menor sentit de l'orientació, tot i que no parés de buscar significat o direcció a la massa d'escrits que li anaven sortint del cap sense control. Que algunes de les idees més forassenyades –per al seu temps– les hagués sabut veure algú (Nicolau de Cusa, Petrus Ramus, Descartes o Leibniz), ens les hagués aïllat i fet entendre, i ens les hagués transmès fins avui, no treu que les idees fossin vagues i alhora suggeridores (d’"alguna cosa", no se sap ben bé què) i que calgués desenterrar-les de la immensa palla, destriar-ne el gra i, finalment, trobar-hi una agulla. Aquest esforç enorme, que diu molt dels qui el van intentar, probablement devia arrencar d'una mena de fascinació que tots tenim per idees noves, que ens costen d'entendre però que ens sembla que un dia ho arreglaran tot. És el que m'ha passat a mi en vida successivament amb la probabilitat bayesiana i la no-bayesiana, amb els conjunts "flous" que explicava Arnold Kaufmann als 1970 i 80 en cinc llibres (on tractava tots els camps d'aplicació com si en fossin corol·laris directes), en la "cibernètica" i la teoria "de sistemes", en la de catàstrofes, en la del caos (o de la vora del caos) com a explicació predictiva de l'evolució de "tot sistema complex", etc., etc. Totes aquestes modes han aportat coses útils, però crec que no han resolt els seus propis propòsits amb la magnanimitat i generalitat que ells mateixos ens duien a pressuposar-los. Doncs una cosa semblant els devia passar als lul·listes europeus del Renaixement enlluernats (per "alguna cosa", nova, indescriptible), que agraïen la revolució lul·liana per ser tan diferent dels dogmes de l'època però de la qual no van saber què se'n podia treure de profit, a part la fascinació. De Llull, un cop eliminada la carcassa de propòsits alhora diferents i incompatibles (la fe, la comprensió, l'amor, l'experiència mística, l'explicació automàtica de la praxi religiosa, la pretesa universalitat, l'acceptació per tothom), crec que només en queden els "filets de plastilina" que alguns molt meritòriament hi van saber extreure, especialment Leibniz, que al capdavall se'n va “sortir” –diguem-ho així– amb tristor i després d'haver intentat resoldre de totes les maneres els problemes que ell mateix s’havia plantejat –bàsicament, l’àlgebra necessària per a la seva characteristica universalis– i de reconèixer el seu fracàs en gairebé tots, incloent el seu intent de lògica “gràfica”.

Aquests pensaments, que sempre m'han sobrevolat des que conec Llull, lliguen amb les noves reflexions a què em vaig veure obligat més tard, després de llegir l'article (pp. 60 i 62) “L’enemic número u  del lul·lisme” d'en Jaume de Puig, a l’Ara de St. Jordi del 2013, sobre l’inquisidor Nicolau Eimeric –per cert, gironí com ell–. De fet, mirat amb el llunyà detachment d’en De Puig, Eimeric no pretenia altra cosa que descartar definitivament Llull del tronc del pensament europeu perquè considerava que era poc rigorós, que tenia objectius i mètodes massa ad hoc, fluctuants i contradictoris –entre obra i obra, i dins d'una mateixa obra– i que, a més de desviar de la fe els creients poc formats, no havia aconseguit afegir nous coneixements nets a la metodologia de l'època, que ell considerava sòlida, progressiva i cumulativa  —ep, que sòlida ho era: no debades de tot aquest capmàs de l’escolàstica i les seves rodalies n'ha sortit, a empentes i rodolons, la ciència moderna, sense necessitat de autors primordials, fòrceps específics ni llevadores esforçades com Leibniz. En resum, Eimeric, a set-cents anys de nosaltres, trobava el lul·lisme a les antípodes de la professionalitat i serietat que cal exigir a la ciència ('scientia' = coneixements ferms, demostrats, suportant-se mútuament, cumulatius), que aleshores controlava l’església (i sobretot els dominicans, tendencialment inquisitorials). Eimeric desqualificava amb menyspreu tot l’opus de Llull, perquè no era ni clergue ni sabia llatí; ho trobava tot obra d'un dilettante, que només atreia, amb idees difuses i confuses, els incauts amb poca formació. De Puig hi afegeix: sí, però és que a més ningú va saber aplicar la seva lògica a res, i ningú la va saber continuar, malgrat els esforços i entusiasmes. Si mai algú hi hagués trobat cap utilitat, potser a Llull algú altre li hauria perdonat la condemna i l’ostracisme de les biblioteques. I no hauria calgut que Descartes ni ningú el cités sense citar-lo o que el salvessin els protestants per casualitat, ni que el pare de Leibniz viatgés per Europa a la recerca de llibres.

Vist com ho veu De Puig, la crítica eimeriquiana –si es considera com una feina de depuració i “rigorització”–, recorda vagament la feina d’un científic seriós com Martin Gardner quan se sentia obligat a argumentar amb rigor contra els prejudicis i les pseudociències, que els renaixentistes i els il·lustrats ja havien combatut. No deixa de fer-me venir esgarrifances pensar que el reconsagrat Eimeric pogués estar lliurant a favor del dogma revelat una batalla com la que lliuren avui els científics a favor del pensament racional, o que la seva fos una depuració llunyanament semblant a la higienització periòdica que demana la Ciència. Però és que Eimeric depurava no per necessitat crítica o d’adaptació a la realitat sinó per obediència sectària, i no en tenia prou a –diguem-ne– “argumentar” (o “dialogar en contra”, com deia ell); després venia la denúncia, la condemna … i l’execució. Sempre he pensat que Llull només es va lliurar de ser cremat     –com sí que ho va ser Bruno (que es confessava lul·lià!) l’any 1600– perquè havia tingut la bona idea de morir-se poc més de mig segle abans de la seva condemna papal, tan laboriosament aconseguida pel clergue gironí.

Avui, retrospectivament, ja sabem qui són els bons i els dolents de la història: Llull és bo, Eimeric és dolent i pervers, i molt (demaneu-l'hi al nostre Cerimoniós, que el va expulsar de Barcelona –precisament per haver atacat els lul·listes– o al Cabré de Jo confesso, del qual Eimeric / Höss és un pilar narratiu fonamental). Ara bé, si la nostra època pot dir que ha superat els segles XIII-XIV és perquè avui ens costa més de classificar les doctrines i personatges binàriament en bons i dolents. En aquesta segona categoria ja hi tenim l'Eimeric. I no voldria que ser lògic de professió em donés permís per col·locar Llull directament al calaix dels primers ni, encara menys, en el de "la Ciència i els científics" com els entenem avui. No crec pas que Llull hagués mai pogut arribar a entendre el concepte –ni l'etiqueta, avui tan clara– de "Ciència" i de "científic", i dubto moltíssim que s’hagués mai pogut sentir identificat ni reconegut amb res del que nosaltres, ara que l'hem destil·lat com si fos un alcohol, li volem fer dir.

Potser algú se sentirà desconcertat comparant el meu llunyà article sobre Llull amb aquest. Però és que no vull caure, un cop més, en la nostra pròpia propaganda. Cal saber i jutjar, però també ser escèptic i reconèixer el límit de veracitat del que diem. I no dir segons què ni abstreure’n el context com, imprudents i simplificadors, fan alguns col·legues. No és estrany que a persones com en Batalla aquests extractes entusiastes i sintètics els facin sortir butllofes a la pell. M'anima que gent con el company matemàtic (i mallorquí) Llorenç Valverde –al seu llibre recent “Set fracassos que han canviat el món” (UOC, 2014), al capítol “Llull: els errors dels infidels” (pp. 43-62)– hagin sabut veure que la clau de la martingala lul·liana és segurament el Llibre de la contemplació en Déu. Jo tinc la sospita que Llull va quedar embadalit pel que va sentir a dir –i potser presenciar? –a la disputa de Barcelona que es va celebrar l’estiu del 1263 en aquell mateix espai on ara hi ha el Tinell, que li va obrir un món i un projecte: fer una "gran tècnica" generativa i controlable de disputació i, si no se'n sortia a la primera, anar-la depurant mentre l'explicava a tothom. Però també sospito una altra cosa: Llull no era ni Algatzell ni àrab, i per tant no tenia una tradició lògica ni matemàtica més o menys depurada com sí que la tenien els cercles científics àrabs (i jueus) de l'època, que sabien on calar l'àncora i refinar coneixements establerts i estables. Llull no sols vivia en un Occident encara massa protocientífic i teologitzat sinó que el seu mentor Ramon de Penyafort, amb la seva metodologia (religiosa) jurídica, el devia desviar cap a qüestions per als quals Llull no estava preparat (i els seus possibles rivals franciscans i, sobretot, dominicans sí). Per això crec que, de tot plegat, en va fer un capmàs incomprensible d'objectius incompatibles (entendre el món, consolidar i propagar la fe, unir-se a Déu i al proïsme via l'amor, etc.), per acomplir els quals probablement esperava fer servir la seva elemental "lògica" d'Algatzell i la dialèctica d’en Bonastruc al Tinell (1263), però amb un èxit molt precari, i escassa comprensió interna. Aquest fracàs es pot intuir al llibre en què Valverde es deté (el de la contemplació). Sospito que deu ser fàcil copsar, a través de les seves primeres i esquemàtiques explicacions programàtiques, on és que es va perdre, Llull, i on va abandonar una idea simple i prometedora per uns objectius sobredimensionats que aviat el van xuclar tot ell.

L’article d’en Batalla té la virtut de posar Llull en el seu context més general, realista i creïble, i el menys “forçat”. Crec que als que vau llegir el meu article fa uns quinze anys us anirà bé llegir aquest, per complementar i posar en el personatge en l’entorn real en què va viure i va idear. Havent llegit només el meu, es pot entendre que Llull va anticipar coses més tard recuperades –i que potser (només potser) haurien estat retrobades sense ell–, però amb el meu article sol no s’entén gens per què va fer el que va fer o, vistos els seus constants canvis de rumb, si havia entès res del que anava dient.

Per cert, fa vora uns cinquanta anys, a propòsit d’un incendi forestal que hi va haver a Randa, s’hi van descobrir les restes d’un refugi d’elits cultes escapades de la conquesta amb els seus corresponents dipòsits de llibres salvats, literaris i científics. I això ens ha fet adonar a uns quants de sobte –l’algaidí Biel Majoral el primer– que potser el Llull madur quarantè, la rica família del qual posseïa la muntanya i les rodalies (les d’Algaida), va constatar aquí per primera vegada la potència de la llengua, dels tractats i de la saviesa que tenien i havien preservat els conquerits. I probablement allí devia trobar l’esclau que va comprar, el que li ho explicaria tot i que li aniria traspassant coneixements —fins que aquest, fet un tip, optaria com a mal menor pel suïcidi (o per fer-se matar, que no se sap ben bé).

I aquí ho deixo. Mentrestant, si trobeu cap economista demaneu-li que us expliqui l’altre mèrit d’en Llull, aquest clarament contrastat, divulgat i reconegut –des de Condorcet o Kenneth Arrow– i avui sabut per tot economista: el criteri d’elecció (en votacions), que és la base de la social choice theory actual, com va explicar molt bé Josep M. Colomer (CSIC) al mateix IJCAI quadriennal fet a Barcelona, tan important (estava ple d’asiàtics) de què parlo més amunt. I deixo per a un altre dia la notícia –un cop l’hagi entès i assimilat– del que Umberto Eco ha explicat fa poc, ja no sobre el seu conegut i divulgat paral·lelisme estret de Llull amb Dant, coetani seu, sinó sobre la idea de Llull de multiplicar quadres de memòria –la memoria loci medieval– ad infinitum (que efectivament, com troba Llull, dóna un producte infinit), idea que Leibniz va elaborar sistemàticament i treballosament i va convertir en la base conceptual del seu càlcul infinitesimal i de la seva intuïció d’infinitèsims i mons possibles. Veurem què diu Eco i què surt de tot això.

Sovint he pensat que Llull era com aquell curt de vista que va conèixer Tísner fent pràctiques de tir durant la guerra. L’home no hi guipava gens, i això que duia unes ulleres de mig dit de gruix, però encertava totes les dianes volants que li llançaven. Tísner li va demanar com s’ho feia, i l’home li va dir: “Oh, no té cap mèrit; com que no m’hi veig, disparo a tot arreu alhora”.  Llull?

Ton Sales  (ton.sales@upc.edu) a 29 de setembre del 2014^*

^*excepcional dia de l’arcàngel Miquel, del riu subterrani aparegut a l’estació de Girona i del “Tribunal Constitucional” espanyol (cèlebre pel seu rècord mundial de velocitat)   

Apèndix:    “Ramon Llull: un mag omniscient o un cristià enraonat?”
Josep Batalla

Article publicat a Núvol, El digital de la cultura, l’1 d’agost del 2013

Sumari: Els lul·listes han volgut convertir Llull en un lògic i un epistemòleg i, així, els catalans ens mostrem ben cofois de saber que un avantpassat nostre va ser el precursor medieval de la lògica moderna, de la informàtica, i fins i tot de la intel·ligència artificial. Però la realitat no va per aquí, i l’hauríem de deixar de veure com un mag medieval capaç d’endevinar el pensament científic modern.