A Nodes 50 §C ja vaig deixar anar els meus temors que les màquines ens suplantessin no perquè fossin més intel·ligents (Nodes 56) sinó, senzillament, perquè abans ens deixessin sense feina. Hi citava Jeremy Rifkin, que a The end of work (1995) ja imaginava un món sense treball; continuava amb Martin Ford, que el 2009 calculava que un 40% de la població activa americana podia ser substituïda -llavors mateix- per aplicacions informàtiques; i acabava amb Erik Brynjolfsson & Andrew McAfee, economistes de l’MIT que, amb el seu llibre Race against the machine (2011), afegien que els llocs de treball perduts amb la crisi probablement ja no tornarien.

Des de llavors el nombre d’obres sobre el tema ha anat amunt. Totes corroboren la primera percepció i la complementen amb dades. Fa poc, tant el Bank of America com el Banc d’Anglaterra reblaven les xifres de Ford i Brynjolfsson-McAfee. I, com que el problema que s’albira és dels grossos, alguns ‒molt pocs‒ fins i tot gosen suggerir alguna via temptativa de solució. La sensació de desconcert, però, és general.

Rifkin, Ford, Brynjolfsson i McAfee, els primers a posar-s’hi

Rifkin, al seu llibre del 1995 ‒després n’ha escrit quatre més‒, preveia que la informàtica eliminaria milions de llocs de treball a tot el món, incloent-hi la Xina, i això afectaria no sols la producció industrial sinó també l’agricultura i els serveis, i no sols els “obrers” sinó tota mena d’empleats de nivell mitjà i alt, des dels venedors (de grans magatzems o d’agències de viatge) als metges, passant pels farmacèutics i pels recepcionistes. I, mentrestant, només continuarien treballant alguns informàtics i emprenedors amb idees, i segons quins caps d’empresa. El resultat seria que la classe mitjana acabaria destruïda  ─i que els llocs de treball residuals serien molt més estressants (com diuen que són ara a Amazon). Rifkin veia l’economia de mercat i el sector públic condemnats, i predeia el creixement d’un nou sector compost d’entitats de servei basades en el treball “voluntari” i “comunitari”   ─el “col·laboratiu”, tipus Airbnb o Uber, encara no se l’havia imaginat ningú, i Rifkin no l’analitzaria fins al 2014 (a The Zero Marginal Cost Society: The internet of things, the collaborative commons, and the eclipse of capitalism).

Dos anys després del seu llibre amb McAfee, Brynjolfsson va fer una “conferència TED” en què deia que “ara [al 2013] ja hi ha molts experts que veuen que els robots efectivament ens estan deixant sense feina” (are definitely taking our jobs). I, sí, l’automatització és bona per créixer econòmicament, però ens obliga a trobar maneres de coexistir amb les màquines. I afegia:

- les dues primeres revolucions industrials es van fer amb tecnologies generalistes (la màquina de vapor i l’electricitat). Aquesta no: primer, perquè la informàtica permet reproduir coses instantàniament i sense pèrdua de qualitat a un cost marginal zero; segon, perquè les màquines no paren mai de millorar i superar-se; i, tercer, perquè les tècniques que ens posen a l’abast es poden combinar de manera il·limitada i creativa

- fins ara la productivitat i l’ocupació anaven agafades de la mà; ara no, s’han “desacoblat”: mentre la productivitat augmenta, l’ocupació s’estanca, com s’estanca la mediana de salaris dels que encara treballen. Això va contra el que sempre havien dit i conegut els economistes.

El que ara passa, fonamentalment, és que la remuneració dels “ocupats” ‒i ja no diguem dels desocupats‒ ja no és equitativa: els darrers deu o quinze anys els resultats d’una més gran productivitat han anat a parar molt més a uns pocs (els inversors i/o propietaris de les màquines) que no pas als altres. Als Estats Units ja fa quaranta anys que els salaris reals estan estancats, mentre els beneficis del capital (les companyies) no han parat d’augmentar. L’any passat a Amèrica, del 16% dels homes i el 30% de dones entre 18 i 54 anys que no treballaven, un terç atribuïa la seva situació a la tecnologia. I l’Economist constatava que “substituir treball per capital mitjançant l’automatització de les feines cada vegada resulta més atractiu i rendible a les empreses; el resultat és que, des dels 1980s, el capital ha capturat una part cada vegada més gran del PIB, mentre que el que prové del treball no ha parat de baixar”. I així, globalment, el pastís s’ha fet més gros, però la major part de l’augment ha anat en darrer terme a l’1% de la població, mentre ha baixat la part que anava al percentil 50 o de més avall. I no, no és culpa de la deslocalització o de la fiscalitat. Bàsicament és un producte de la tecnologia, que ha fet que la producció augmentés molt però que, a igualtat de condicions, es distribuís de manera molt desigual.

Més tard, indagant en aquest fenomen, Brynjolfsson (altre cop amb McAfee) hi va descobrir tres menes de canvi tecnològic, cada un amb guanyadors i perdedors diferents: 

- el lligat a la formació (skill-biased technical change): a mesura que avança la tecnologia els treballadors més ben formats hi surten guanyant, mentre els de baixa qualificació són els substituïts

- el lligat al capital (capital-biased technical change): a mesura que augmenten la producció i els beneficis, la part que va als proveïdors o propietaris del capital augmenta ‒pel fet que al treballador substituït ja no se’l paga i que el robot ja està pagat (i no cobra)‒ molt en desproporció a la que va als proveïdors de treball. Aquest canvi és fàcil d’entendre; el que resulta sorprenent és que, contra el que pugui semblar, això no havia passat mai tant (i tan acceleradament) com fins fa deu o quinze anys

- el lligat al talent (superstar-biased technical change): si hi ha algú que, per talent (o per sort), és capaç de crear alguna cosa que la gent està disposada a comprar, aquesta cosa ‒ per exemple, una app‒ es pot reproduir, gràcies a la tecnologia digital, molt més fàcilment que mai a la història, i en milions de còpies.

I, afegeixo jo, mentre la persona que l’ha creat potser se’n surt magníficament, no es pot pas dir el mateix de les que abans feien allò mateix: penseu que la poderosa Kodak va haver de plegar (“gràcies” a les càmeres digitals i l’iPhone), com ho han hagut de fer discogràfiques (gràcies als suecs de l’Spotify), telefòniques senceres (gràcies a l’estonià de l’Skype), o botigues de lloguer de vídeos (gràcies a Netflix), llibreries ‒i aviat paqueteries‒ (gràcies a Amazon), agències de viatges (per l’internet en general), etc., fins a arribar al món dels hotels (Airbnb) o taxis (Uber). (Per cert, avui mateix Uber, sense producte tangible ni edificis ni empleats ni vehicles, ja val més diners que la General Motors amb els seus 216.000 treballadors i 9,7 milions d’autos/any, inclosos taxis).

Ara bé, si la pregunta és, com es feia Carlos Balaguer a La Vanguardia fa dos mesos (Robots que creen ocupació, 7/9/15), “El robot, crea atur?” la resposta és, de moment, “doncs no ho sabem”, perquè, com senyala l’autor, “els països més robotitzats són els que tenen taxes d’ocupació més bones. Així, allà on tenen la taxa industrial de robotització/empleat més alta (Japó, Alemanya, EE.UU.) és on la competitivitat sol ser més gran i l’atur més baix”. Com es veu, no tenim idea del que està passant, ni del seu entrellat.

(Nota important: A propòsit de la relació atur/tecnologia, cal observar que tot el que s’ha dit fins aquí no s’aplica a Espanya, que té un problema gravíssim d’atur. En aquest país la desocupació no és pròpiament per causa tecnològica. L’escandalós atur espanyol del 2008 endavant, que és estructural i es concatena amb el dels anys 1970s i 90s, s’ha originat per haver creat massa llocs de treball i, sobretot, de massa poca qualitat, alhora que ha produït massa gent formada, que no troba feina que s’hi adigui. I la desigualtat, enorme, que ha generat el país es deu més a la fiscalitat de matriu Montoro i al “capitalisme castís” del Bernabéu que no pas al avenços tècnics i la seva redistribució. Una bona anàlisi de tot aquest entramat de causes i efectes la podeu trobar al llibre recent Un bon país no és un país “low cost” (2015) de l’economista Miquel Puig.)

‘La feina o la vida’

a) Està tornant a passar el que ja va passar, o ara és diferent?

Els historiadors i sociòlegs benèvols, que volen sobretot tranquil·litzar-nos, asseguren que d’atur tecnològic n’hi ha hagut sempre, i que sempre s’ha resolt perquè en un altre sector s’ha acabat produint demanda de treball, normalment més tecnificada, que ha suplert i compensat l’ocupació perduda. Hi tinc dues objeccions a fer:

─ d’on han tret, això de sempre? Se m’ocorren desenes de casos en què tota una professió (o tot un país, fins i tot) se n’han anat en orris sense que miraculosament aparegués la feina salvadora (quina feina va rescatar els copistes de la impremta? o els teixidors de l’Índia davant la inundació d’indianes industrials angleses al s. XIX? o els baleners de Nova Anglaterra que subministraven oli als llums de mig món davant la bombeta incandescent d’Edison?) Perquè, fins i tot en els casos en què apareix una feina compensatòria, la regla és que la nova feina no fa per als nous aturats: no tenen la formació necessària. (Us imagineu les perspectives que s’ofereixen als manobres de la construcció o als obrers d’una fàbrica tancada del Baix Llobregat? aniran a fer de programadors d’aplis o d’emprenedors digitals?)

─ i encara més: quan ha aparegut una feina compensadora, sovint és per causa aleatòria o ho fa al cap d’un cert temps, després de molta destrucció i misèria socials. Els pagesos expulsats dels camps anglesos als ss. XVII i XVIII no van trobar directament feina d’obrers tèxtils, en ciutats, fins al cap d’uns quants anys ‒i això suposant que els haguessin volgut per a aquestes noves feines‒ i entremig es podien haver mort ells i les seves famílies, probablement amuntegats en barris com el cul-de-món que descriu Engels a Manchester. (Els historiadors, però, diuen que unes feines van absorbir les altres, perquè la suma algebraica de llocs de treball els resulta zero).

John Maynard Keynes i Franklin D. Roosevelt ja en van tenir un tast

El gran Keynes, que al 1930 creia sincerament que els seus néts ja no haurien de treballar, considerava que la “desocupació tecnològica” que constatava al seu temps era una fase temporal de descompensació (maladjustment) en què el canvi tècnic superava en velocitat la nostra capacitat de trobar nous usos al treball humà. Parlava en una època en què, als Estats Units, la mecanització dels ferrocarrils havia deixat gairebé mig milió de ferroviaris sense feina, igual com havien desaparegut les telefonistes a mans de l’automatització de centraletes o s’havien buidat els camps de pagesos (i de cavalls) a mans del tractor i la maquinària agrícola. Roosevelt, en canvi, dubtava el 1935 que el país pogués mai reabsorbir tots els treballadors que estaven sent desplaçats. I què va acabar passant? Doncs que l’atur americà, que era del 25% el 1932, va passar a ser del 5% el 1942 (amb ajuda de la guerra, això sí). Al 1958 i als primers1960 es va tornar a parlar del tema (ara era l’automation de les fàbriques), quan de cop al 1966 es va descobrir que havia tornat la plena ocupació. I als 1980 la robot revolution, com deia una portada del Time, amenaçava d’augmentar l’atur, llavors del 10%. No se’n va parlar més fins al 2008, en què ara, segons la premsa, era la classe mitjana que desapareixeria, amb milions de feines perdudes per sempre que afectaven, a més de les feines industrials ja robotitzades, la banca, la logística, la cirurgia, les històries clíniques, etc. I, com afegia el nostre vell conegut Nicholas Carr en un llibre del 2014 (The glass cage), ara les màquines redacten informes mèdics o comercials (o per a la CIA), analitzen radiografies, fan volar avions (els pilots només estan al control 3 minuts per vol, diu Carr), componen música o fàrmacs a partir de constituents bàsics, seleccionen personal que busca feina o concedeixen crèdits a qui valoren com a solvent, fan de recepcionista o d’ajuda de cambra en hotels, etc. I això per no parlar dels 15.000 robots d’un magatzem d’Amazon o dels robots “socials” que ajuden els vells o expliquen contes als nens. I tanmateix, afegeix Carr, als USA l’atur està per sota el 6%. Aparentment tot va bé, doncs. Però, com deia Lawrence Summers (exsecretari del Tresor) al Wall Street Journal el 2014, el problema ara és que les feines en què els humans som substituïts ja són també, a més de les rutinàries, les totalment intel·lectuals, que tot va molt de pressa (i com més va més), i que aquesta fase d’infiltració i canvi de les feines humanes no sabem on arribarà ni quan (ni si) acabarà. 

Nicholas Carr i Larry Summers

Brynjolfsson, que hem citat in extenso a l’apartat anterior, aclareix, a propòsit d’aquest problema (que ell anomena capital-biased technical change, v. supra), que potser aquí les lleis de l’economia han canviat. Després de recordar que la tecnologia no és altra cosa ‒gairebé per definició‒ que allò que crea i destrueix feines (i que si no es vol això últim val més que ho deixem córrer), el canvi actual no és pas res gaire diferent del que havia passat sempre, només que ara tot va increïblement més ràpid i que afecta moltes activitats alhora. Per posar un exemple, la segadora mecànica, al s. XIX, va enviar a casa un terç dels pagesos americans, però la substitució va passar de mica en mica i la gent va tenir temps de mirar de recol·locar-se en alguna altra feina, potser a ciutat; i només va afectar a l’agricultura, no a cap altra activitat. Brynjolfsson afegeix que fins a cert punt hem tingut sort que, durant els dos segles passats, la tecnologia ha anat prou a poc a poc per permetre que, al bell mig de la distribució de rendes, hi aparegués una potent classe mitjana. I diu que no hi ha cap llei per la qual la tecnologia hagi de funcionar així; la que tenim ara, per exemple, no hi funciona… i aquest fet ens ha agafat de sorpresa.

Avui, a més, el canvi ha aparegut lligat a una altre factor: el que ara compta és tenir un paper creador, i molt poc saber seguir regles o reproduir un producte  ─com fan, amb perdó, els obrers de la Seat (no pas els de la Volkswagen, que sembla que eren més creatius). I encara una altra cosa: potser impressiona més veure al s. XX un coet com s’enlaira cap a la Lluna que no veure al s. XXI un Facebook en una pantalla; ens sembla que totes aquestes novetats (la Viquipèdia, o el Google, o la música gratuïta) no tenen cap valor   ─entre altres motius, perquè no compten al PIB. ¿Com hauríem de valorar poder treballar tranquil·lament aïllats des d’un poblet de pagès (possiblement en una feina altament tecnificada i/o que requerís molts i freqüents contactes socials), o passar l’estona amb amics (o amb socis o clients) no-presencialment, o fer cursos de Harvard al menjador de casa, o saber preus i contractar bitllets, o consultar una dada per Google, o a la Viquipèdia? ¿N’hem calculat mai els guanys que ens representen? I si això no ho sabem fer nosaltres, ¿com volem que els estats ho sàpiguen agregar al seu PIB? Potser ho haurien de computar a efectes del “benestar nacional brut” (mesura ja suggerida el 2009 per Joseph Stiglitz, Amartya Sen i J.-P. Fitoussi) o alguna de similar, i potser així ens passaria la dèria aquesta de considerar-nos més rics pel simple fet que el nostre PIB pugi.

b) Haurem de reinventar la societat?

Paul Krugman escrivia el 2013 al NY Times: “Les màquines intel·ligents faran pujar el PIB, no hi ha dubte, però també reduiran la demanda de persones, incloses les intel·ligents. Així, podem imaginar una societat futura en què el PIB puja però en què tots els guanys en riquesa van a parar a qui en aquell moment tingui la propietat del robots que ho fan possible”. Ja n’hem parlat més amunt, però hi ha qui pensa, com Larry Page (el cofundador de Google), que l’augment tecnològic de la productivitat global de la societat farà que els  treballadors “alliberats” per les màquines formin una classe “acomodada” (leisure class). Fa pocs mesos Sue Halpern (How robots and algorithms are taking over, a la NY Review, abril del 2015) hi contraposava aquesta reflexió: “I com passaran l’estona o trauran diners per menjar, aquests afortunats? Igual com molts desocupats d’avui, tot el dia en pijama veient la tele? Si ha de ser així, anem malament. Perquè el treball és necessari: dóna identitat a l’individu. Fins i tot quan és vista com un problema, no és satisfactòria i costa de pair, la feina forma part de la identitat personal del treballador”. I  citava Michael Doherty, de la Universitat de Dublín, que, després d’entrevistar estibadors de mercaderies o conductors d’autobús, en tots hi endevina que la feina, per desagradable o rutinària que pugui semblar, els resulta l’element central o, com a mínim, una part significativa i definitòria d’ells mateixos. O com constata Dean Baker al NY Times: “La mortalitat dels treballadors, sobretot els grans, augmenta un 50-100% els anys immediatament posteriors a la jubilació o pèrdua d’una feina (suposada mínimament satisfactòria i no gaire dispersa)”. Això complementa l’observació de psicòlegs que “la gent que treballa sol sentir-se més feliç i “realitzada” a la feina que quan té hores de lleure”.

Paul Krugman i Larry Page

Carr, al seu llibre de fa un any diu que, fins i tot en casos en què les màquines no eliminen treballadors, la naturalesa del treball es transforma: la gent que treballa amb màquines, que ho fan tot tan bé, s’hi acostuma, s’hi confia i, quan passa alguna cosa que demana la seva ràpida reacció, està “adormida”: els pilots perden reflexos, els metges ja no saben diagnosticar, ni els arquitectes recuperen la imaginació, ni la gent recorda res que es pugui consultar. Carr recomana, contra aquest “de-skilling” perillós (ha causat accidents, v. l’Epíleg de l’últim Nodes), fer pràctiques de la professió com si la màquina no hi fos, perquè quan no hi sigui puguem continuar treballant nosaltres, sense pèrdues. Si fem el contrari i ens abandonem, cada vegada necessitarem més la màquina, en un cercle viciós: “l’automatització porta a més automatització” (“automation breeds automation”). A Carr, com pocs mesos després a Hawking i Musk, el preocupa molt la “deshumanització” a què pot portar aquesta espiral. Com diuen aquests dos darrers a la seva famosa carta (v. Nodes anterior), el desenvolupament de màquines com a prolongació de la nostra intel·ligència podria tenir impredictiblement, com a subproducte, efectes no desitjats, si bé també podria produir, si es volgués (“fins ara els fins han estat relativament neutres”, diuen), l’abolició de la fam, la pobresa i la malaltia, per la qual cosa caldrà controlar el procés perquè sigui beneficiós per a la humanitat.

Autor

David Autor, autor (valgui la redundància) d’un paper de l’agost del 2015, prova d’explicar-se com és que la població activa americana va augmentar durant el s. XX malgrat tota la tecnologia, o per què l’ocupació agrícola va caure del 40% de la població activa al 2% sense crear atur. Senyala de pas que entre el 1980 i el 2010 el nombre d’empleats bancaris a Amèrica va augmentar tot i la ràpida revolució dels caixers automàtics, i s’ho explica pel fet que aquests aparells van permetre que els oficinistes que quedaven a dintre poguessin elaborar i vendre productes financers nous (que, vist el resultats de les “preferents”, potser no era tan bona idea). L’autor creu que els humans tenim un coneixement “tàcit” de les coses que ens permet superar fàcilment els robots, que ell troba massa circumscrits. Autor, que a més de ser economista i de l’MIT també és un tecnooptimista que opina que la revolució induïda pels robots és il·limitada i inimaginable (i de conseqüències socials dràstiques i temudes pels que tenen poder), es veu endut a generalitzar i declarar triomfalment que sempre que hi ha una pèrdua la tecnologia la compensa amb una cosa millor. (Sobre aquest determinisme jo ja he expressat més amunt els meus propis dubtes històrics). Que això no deu ser tan evident ho demostra un altre paper també de l’agost en què a cada feina perduda se li busca desesperadament la successora i, després de citar Keynes i el seu comentari, aprovatori, sobre el fet que els seus néts viurien en un món sense treball (cosa que ell considerava un signe de progrés), els tres autors de l’article diuen que un món sense treball seria terrible i acaben, decebuts, constatant que és difícil detectar quines feines queden esborrades del tot i quines en poden substituir d’altres. Contrasta radicalment amb un tercer paper del mateix mes en que els entusiastes roboticistes Pratt (pare i fill) es deixen enlluernar pel poder general i multiplicador d’una previsible i magnífica cloud robotics i del deep learning (que aquests dies encaterina tota mena de gent, inclosos els descreguts de l’Economist). En fi: tres papers d’un mateix agost, i conclusions erràticament divergents.

Tornant al problema de com distribuir els efectes de l’augment de productivitat generat per les màquines i alhora pal·liar la menor redistribució d’aquesta productivitat cap als treballadors desplaçats, permeteu-me fer algunes remarques. (Deixo a part la profecia parcialment apocalíptica del filòsof italià Emanuele Severino segons la qual la tecnologia es menjarà tant el capitalisme com la democràcia.) La distanciació de rendes entre els “molt qualificats” i els que ho són poc o gens (o molt però lluny del lloc d’oferta), i la desaparició de la classe mitjana, no sols polaritza la societat (la catalana, per exemple) sinó que, amb l’eliminació de les feines intermèdies, s’estronca l’ascensor social. Fa més de setanta anys, Orwell deia que l’atur era pitjor que la pobresa. Ja no: tenim entre nosaltres molts exemples del que s’ha anomenat els working poor, que combinen de la pitjor manera possible les dues condicions, treball i misèria. Per això fins i tot al paradís de l’ultraliberalisme ortodox, els Estats Units, n’hi ha que s’han plantejat, desdient-se de tots els prejudicis anteriors, fixar un salari mínim com el que a Europa se’n diu “de supervivència”. Fins i tot allà s’han adonat ‒alguns‒ de la bestiesa que representa que la part de la renda nacional assignada al treball hagi baixat el 65% entre el 1950 i el 2000 mentre que, gràcies a la tecnologia, la globalització i les finances, la part atribuïda al capital no ha parat d’augmentar, sobretot des dels 1980s. Els problema dels EE.UU. ‒que es el país ric més desigual del planeta‒ és que només un 5% de la població ‒i Obama‒ considera que la desigualtat és un problema: la resta creu de bona fe que l’ascensor (l’American dream) no para de funcionar  ─quan demostradament hi funciona força menys que a Europa!

Doncs bé, a Amèrica s’ha calculat que més d’un 80% de les invencions dels últims anys no haurien estat possibles sense la intervenció de l’estat federal (i, en gran part, de Defensa). Tenint en compte que l’estat està en principi al servei dels ciutadans, la primera qüestió és: ¿s’han repartit els beneficis proporcionalment a la contribució de cada participant? La segona: si l’estat és qui determina, amb les seves opcions, el camp d’aplicació de les tecnologies que patrocina, ¿no es podria condicionar des de la ciutadania en quina direcció ha d’anar aquest tecnologia, i que el seu camp preferent sigui el d’utilitat social? I, ja que parlem de l’estat, ¿no podria establir mecanismes de redistribució més compensatoris ‒atenció, que això vol dir impostos‒, si és que és això el que es vol (i els grans lobis no ho impedeixen com fan sempre)? Però, vaja, ja es veu que per fer això potser s’hauria de fer primer una revolució. Com advertia Plutarc, “la distància entre rics i pobres és la plaga letal de tota república”.

A França, Emmanuel Macron, ministre d’economia de Manuel Valls, després d’entusiasmar-se amb el darrer llibre de Brynjolfsson i McAfee (The second machine age, 2014), busca des de l’esquerra con reescriure les regles de la igualtat i el benestar en l’era digital, tenint en compte que ara hi ha assalariats i freelancers col·laboratius, i es planteja, per exemple, què fer amb els taxistes expulsats primer per Uber i després pels automòbils automàtics de Google, o com regular el freelancing en una economia uberitzada. Macron, després de recordar que a Europa un quart de la població activa és no-assalariada, teoritza sobre el fet que la tradició de l’esquerra europea s’ha basat sempre en la noció de “drets col·lectius” i creu que això s’ha acabat, que ara el nou progressisme s’ha d’estructurar sobre el progrés individual en un context de flexibilitat i seguretat, que ara ja no es comptarà la feina per hores darrere un taulell sinó per feina feta, que cada persona tindrà una carrera a la carta i que les lleis han d’evolucionar amb la societat.

Macron, Piketty i Atkinson, contra la desigualtat

Macron, filòsof i exbanquer d’inversions, creu que Uber és el futur (“els usuaris voten per Uber cada dia fent-lo servir”). La seva posició, rara a França i rara en l’esquerra, il·lustra sobre com ens costa, i costarà, adaptar-nos a la nova realitat, feta de disrupcions, i evoca com i quant d’esforç i temps va costar, a base de moviments socials, de lleis i de protestes, assimilar els canvis tecnològics del s. XIX.

A propòsit de l’os més dur de rosegar d’aquests canvis, el de la desigualtat flagrant que tenim avui, tan popularitzada per Thomas Piketty (des del seu El capital al s. XXI, 2013), un dels seus professors, l’economista Anthony Atkinson, ha escrit un llibre (Inequality: What can be done, 2015) en què, com a esquerrà conseqüent, demana ajuda a l’estat perquè distorsioni de totes les maneres possibles la (re)distribució de rendes en favor dels aturats tecnològics i assimilats. (En això va molt més enllà que el seu deixeble francès.) Les receptes proposades per Atkinson segurament són inaplicables a la pràctica, però les raons que dóna per combatre la desigualtat de rendes són fàcilment compartibles per tothom:   (1) perquè castiga injustament els que simplement han tingut mala sort,  (2) perquè va en contra del creixement econòmic i de la cohesió social, i  (3) perquè es tradueix en desigualtat d’oportunitats personals. A canvi, considera que la riquesa (dels rics), encara que no la gastin, és una assegurança que tenen contra els mals tràngols, i l’ajuda que es deu als pobres és “per simetria” (diríem). Afegeix que el gran poder de facto dels rics d’influenciar els poders legítims per protegir el seu estatus s’ha de combatre (democràticament) amb força, i que el pes que té l’estat en l’educació i en la recerca i la innovació l’ha de dur a primar els objectius socials. Proposa que a més d’un salari mínim hi hagi un salari màxim (expressat com a n vegades l’anterior), de l’estil del que els votants suïssos van rebutjar fa poc.

Hi ha altres solucions, afegeixo jo, com les inspirades en el petroli de Noruega, on l’estat dóna una participació igualitària a tots els nacionals, la rendibilitza en fons d’inversions (que, per cert, ara, amb la caiguda del preu del cru, s’estan esbravant) i va repartint dividends als accionistes, és a dir, a tothom. Com que parlem de tecnologia i no pas de petroli, la idea seria que l’estat, que hem quedat que és qui promociona la innovació, invertís en empreses on aquesta donés beneficis, que serien bàsicament per als accionistes (tothom).  Problemes:  (a) caldria que el país en qüestió fos Noruega (o equivalent),  (b) que fos realment l’estat qui patrocinés la recerca (amb la qual cosa queden descartats, bastant, països de la conca mediterrània de tradició escassa, com ara Catalunya, i també estats, com l’espanyol, de sensibilitat científica encara més escassa), i  (c) que les capes socials que ara es beneficien desproporcionadament de la desigualtat acceptessin un tracte d’aquest tipus … … fet que, veient com s’han oposat a perdre altres privilegis prou més trivials, ja és veu que serà difícil.

c) Perquè, si no, què queda?

Deixo la resposta al lector com a exercici.

Un suggeriment banal: la resposta correcta, amb tota seguretat, va d’un mínim a l’estil Rajoy (no fer res, i esperar que tot es recompongui sol  ─o es podreixi, o esclati), a un màxim, que és esperar un daltabaix general revolucionari, possiblement simultani amb alguna sequera climàtica espectacular en alguna zona de la Terra encara no inundada pel mar. Entremig hi deu quedar la solució raonable, que, plausiblement, deu consistir a trobar un camp o estil o compromís de col·laboració entre els rendiments i capacitats de les màquines i les exclusives de l’home (que tradicionalment ‒sempre es diu‒ són la d’improvisació, la intuïció, la visió panoràmica, la motivació, la “creativitat”, etc.). Però abans de tenir cap indici sobre com resoldre el problema encara haurem d’esperar molts fets inesperats  ─valgui la repugnància, que diria el nostre Pich i Pon (que vivia sense saber-ho allà on ara hi ha “Desigual” ‒precisament!‒, a plaça Catalunya, en un pioner edifici de la seva propietat).

Ton Sales  (ton.sales@upc.edu)                            30 de novembre del 2015

(Totes les fotos, tret de l’última, són de Wikipedia.)