El butlletí de l’Associació Catalana d’Intel·ligència Artificial (ACIA)

Teatre de i amb ... robots

Miquel Barceló

Tinc gran feblesa per fer coses noves, sobre tot d'aquelles que mai he fet abans. Per això vaig acceptar fa uns mesos formar part del jurat d'un curiós concurs de guions breus de teatre per ser interpretats per… robots.


Ha estat una experiència gratificant i suggeridora. Alguna cosa que sembla ciència ficció i, en realitat, que la ciència ficció ja ha tractat.

La idea em va recordar i recorda un clàssic de la ciència ficció. Es tracta de la novel·la curta Actor (The Darfsteller, 1955) de Walter M. Miller Jr. (l’autor de Càntic per Leibowitz), que en el seu moment va obtenir un premi Hugo a la millor novel·la curta. En aquesta història, se'ns mostra un futur més aviat desagradable per massa deshumanitzat. Entre altres detalls, el teatre està interpretat per robots. El relat de Miller Jr. tracta d'un vell actor que, portat per aquest cuquet del teatre, acaba reemplaçant un dels robot-actors, que són els únics que interpreten obres en aquest futur tan desagradós.

Més recent és una altra novel·la curta que se centra en una idea semblant però al cinema. Es tracta de Remake (1994) de Connie Willis (l’autora de El llibre del dia del judici final). A Remake es descriu un Hollywood del futur on, amb el cinema informatitzat a l’extrem, les pel·lícules d'acció real han deixat d'existir i els actors han estat substituïts per simulacres generats per ordinador. La manipulació informàtica permet, per exemple, que Humphrey Bogart i Marilyn Monroe protagonitzin junts l'enèsima repetició d'Ha nascut un estel (A Star is Born). Però, a més, si a l'espectador no li agrada el final, pot alterar-lo amb solament prémer una tecla. Willis descriu, amb certa nostàlgia, un Hollywood del futur governat —com el d'avui— pel sexe (encara que sigui ja sexe simulat informàticament…), les drogues i els efectes especials. Un món virtual on tot és possible. Tot, excepte el que la protagonista, Alis, més desitja: ballar realment en les pel·lícules. Un somni impossible fins i tot amb l'ajuda de Tom, un cínic expert d'aquest nou Hollywood del futur.

 


 

Amb el concurs RoboArt - Teatronika, això d'un teatre interpretat per robots i no per actors de carn i os és ja una realitat. En els seus inicis, sí, però realitat al cap i a la fi. Diverses entitats, científiques i artístiques, han convocat ja, aquest mateix any 2015, el Primer Concurs de Guió Curt per a quatre robots: RoboArt – Teatronika, que organitza el laboratori Synthetic Perceptive and Emotive Cognitive Systems (SPECS) de la Universitat barcelonina Pompeu Fabra (UPF), amb la col·laboració de Radio 3 i el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT).
Tal com ho presenta Martí Sánchez de l’SPECS, en realitat es tracta d'un experiment ––jo diria que molt seriós–– al voltant de la programació i utilització de robots (els famosos NAO d’Aldebaran Robotics). S'acceptaven guions escrits en llengua espanyola o anglesa, i les bases donaven les instruccions adequades perquè aquest guió pogués ser representat realment per quatre robots NAO de la UPF.

Quedi constància que els robots NAO són un model de robot humanoide (d'uns 58 cm d'altura), programable i autònom, desenvolupats i comercialitzats per l'empresa francesa Aldebaran Robotics. El projecte NAO es va iniciar l’any 2004 i, a l'agost de 2007, va substituir el gos robòtic Aibo de Sony com a plataforma estàndard del concurs Robocup (Robot Soccer World Cup), un campionat de futbol jugat per robots.

Ara li arriba el torn al teatre (després d'un inici l’any 2012, quan un robot NAO va realitzar una rutina en un espectacle teatral actuant com a monologuista…). El concurs de l’SPECS és ambiciós, demana quatre personatges (que la majoria d'autors han imaginat com a robots, encara que es permetia que representessin a humans) i alguns dels guions, fins i tot en els seus breus 10 minuts de durada màxima, són interessantíssims. Entren directament en el futur de la relació humans/robots o, més simplement, en un futur robotitzat en el qual els humans brillen per la seva absència. Hi ha hagut de tot, guions amb reflexions i serioses profunditats filosòfiques, uns altres gairebé surrealistes, uns altres fins i tot tradicionals (com la variació del famós monòleg de Hamlet fet en col·laboració amb Àngel García-Cerdaña de la UPF).

La lectura de guions és, sempre, més imaginativa que el que la realitat ha de permetre. Per això la representació (anava a dir en carn i os, però millor dic en plàstic i electrònica…) que es va fer de l'experiment va ser un èxit i, al mateix temps, un interessant ensenyament.

Gairebé dues-centes persones vàrem estar presents al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), el 29 de novembre,  per veure les actuacions d’aquests petits robots. Vam poder admirar, no solament les petites obres de teatre, sinó també l'habilitat de l'equip de programadors (per exemple, es va haver de posar una càmera zenital perquè els robots poguessin tenir alguna referència de la presència dels seus “companys” d'escenari, ja que un robot no discrimina la presència d'altres robots…).

Crec que, a més d'aprendre una mica de robòtica (un dels objectius de l'experiment), els assistents vam saber gaudir de la nova modalitat teatral, encara en les seves beceroles. I, per si això fos poc, vam poder, després de l'espectacle, bromejar sobre l'actitud dels robots: alguns dels assistents hem començat a usar les frases “em poso còmode” i “m'aixeco” que acompanyaven la posició de repòs del robot (agenollat) o la seva activació i posada en disposició d’“actuar” (aixecat).

Cal tenir en compte, com bé va explicar a l'audiència Martí Sánchez, que la situació d'estar aixecat exigeix molt dels motors i bateries del robot que s'esgoten en poc temps. Per això, trobar una posició de descans entre actuació i actuació era important per no esgotar les bateries i, també, per evitar reescalfaments en els diversos motors que mouen als robots. Per això resultava imprescindible portar-los a un punt de descans.

Una bona experiència en la qual imagino la gent de l’SPECS ha estat pionera després d'haver tingut una idea brillant que sembla cridada a un major desenvolupament en el futur. Segur que aviat hi haurà imitadors en altres llocs del planeta. I, en qualsevol cas, després d'haver experimentat amb una veritable novetat que conjumina humanitats i tecnologia, i després de veure com fins i tot la ciència-ficció es va fent realitat, penso que cal donar un expressiu agraïment als organitzadors: estan construint el futur.

Fa anys era ciència-ficció i ara he vist actuar a robots en un petit escenari. No sé si arribarem mai a la situació que descriu Walter M. Miller Jr., però el cert és que comença a haver-hi possibilitats. Tot just es comença, però el camí sembla possible.

Jo, per la meva banda, a partir d’ara, per si de cas, “em poso còmode”.




Subscripcions
Vull rebre NODES
Donar-me de baixa
Enviar  Enviar  Enviar
SocisACIA
Usuari
Contrasenya


Si no ets soci de l'ACIA dona't d'alta i gaudeix dels avantatges dels socis

Alta usuari  Alta usuari  Alta usuari

Si has oblidat la teva contrasenya

Recupera contraseña  Recupera contrasenya  Recupera contraseña

© 2012 ACIA - The Catalan Association for Artificial Intelligence | ISSN: 2014-5020 | www.acia.cat | info@acia.cat
IIIA, Campus Universitat Autònoma de Barcelona - 08193 Bellaterra, +34 935809570